Excursió: La Vall de Madriu (Andorra)

Andorra és el país dels Pirineus, i també dels “pijos”, però encara hi ha  molts racons molt macos. La Vall de Madriu, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i situat al sud del Principat andorrà és un d’ells. Amb la ruta que aquí us proposo prodreu gaudir d’un paisatge encara verge, ara protegit al constituir-se el Parc Natural del Madriu-Perafita-Claror.

Nosaltres ho vam fer amb tres dies, en part condicionats pel temps que ens va fer i en part per anar a un ritme suau que ens permetés disfrutar una mica de l’entorn i els refugis de muntanya, però en realitat és pot fer en dos.

El punt de partida és a Escaldes (1050 m). Allà heu de buscar el “Camí de Muntanya” (està indicat amb rètols, o si no, preguntat és va a Roma…), que és on s’agafa també el GR7. La veritat és que el primer tram té un desnivell important, però no us ha de desanimar, ja que és per sortir de la part urbana i endinsar-se a la muntanya ràpidament.

Un cop hagueu enfilat el Camí de Muntanya, o el que és el mateix, el GR7, ja no té pèrdua, doncs es tracta d’anar seguint les marques blanques i vermelles, tot vorejant des de bon començament el riu Madriu, que dóna nom a la vall. El paisatge alpí, amb el riu, les antigues cases de pedra i pissarra i el bestiar que aneu trobant creen espais d’una bellesa insuperable que rejoveneixen l’esperit.

Reflexionant sobre la CUP

Amb l’arribada de l’estiu l’activitat política disminueix, i és un bon moment per reflexionar sobre el que hem anat fent aquest any, tant a la CUP a nivell nacional com a la CUP de Celrà.

Per sobre de tot, la idea que m’ha acompanyat des del primer dia que vaig començar a participar-hi és allò de “no som sinó que ens anem fent”. I això vol dir molt. Tenim una idea general, tant a nivell nacional com local, de què som i cap a on volem anar, però el contingut real i els passos concrets els anem decidint mica en mica, sobre la marxa, entre tots i totes. Això obre les portes a que les aportacions que es puguin fer tant des d’organitzacions que hi participen com des d’individus a nivell local són ben rebudes, discutides i, si es considera, posades en pràctica. Aquesta és una gran diferència respecte els partits tradicionals, on tot està més que definit, i on qui es passi dels límits ja sap on és la porta. I això seguirà siguent així per dues raons indestriables: primer, perquè la CUP és l’expressió política d’un complex teixit associatiu i de moviments socials que estan en constant evolució ja que estan fortament arrelats a la realitat social del dia a dia. I en segon lloc per la nostra estructura organitzativa interna, molt assembleària i participativa (i també àgil!), i que està molt ben definida en els Estatuts recentment aprovats a l’Assemblea Nacional de Manlleu.

Davant la gran decepció de molta gent davant els partits que se suposen d’esquerres i que avui formen el tripartit, molta gent té esperances en la CUP. A vegades, fins hi tot tinc la impressió que s’espera més del que la CUP, ara per ara, pot oferir. I això ho dic tant per l’abast de les nostres accions (actualment encara no estem preparats per mobilitzar per temes d’abast nacional), com per l’exigència de coneixements tècnics que ens calen, per exemple en temes com l’urbanisme, el model de desenvolupament, la gestió de l’aigua, etc.  A vegades ens pot faltar coneixement i experiència per respondre al que se’ns exigeix, així com per moure’ns en l’àmbit institucional, però el que mai ens ha mancat són valors, clarament arrelats a l’esquerra i al poble. Per això, tot i les mancances que  puguem tenir, ens en sortim prou bé, ja que aquests valors els transmetem en el nostre dia a dia, i la gent ho veu: des de la manera d’entendre la política, el rebuig a convertir-nos en un partit piramidal, la voluntat i el compromís per construir un país lliure i just, etc, etc.

A nivell local, a Celrà, crec que puc dir sense por que el treball fet fins ara és molt positiu. També a nivell local em venen al cap el munt de coses que podríem fer però que encara no podem, per diferents motius. Així, si ets sents proper a la CUP però t’agradaria que treballéssim més un tema o altre, ens notes mancances en qualsevol aspecte, t’animo a que vinguis a les nostres assemblees perquè, segurament, si no ho hem fet fins ara no és pas perquè no vulguem sinó perquè no hem pogut. Som els que som i arribem fins allà on podem. La CUP, en gran mesura, pot ser com tu vulguis que sigui, en tant que tothom que vingui a participar-hi hi és ben rebut/da, sempre respectant uns mínims bàsics, és clar, i això jo mateix ho he experimentat.

Penso que hem aportat aire fresc a una política local que potser estava massa enquistada amb les mateixes persones i dinàmiques de sempre. Els mateixos resultats de les eleccions municipals de 2007 ens han ajudat a donar més joc en el sentit que no sempre les majories estan clares i que no es pot donar res per segur. I aquí la CUP de Celrà hem sabut jugar bé, fent veure les contradiccions de l’Entesa per Celrà, que se suposa una força política independent i progressista, però que es va quedar sola votant, per exemple, contra el dret d’audeterminació dels Països Catalans o la llibertat d’en Franki. Suposo que la seva àmplia base social haurà pres nota oportunament.

Queda molt per fer, és cert, però ja hem fet el més difícil, que és començar i consolidar el nostre projecte, potser més i tot del que podríem pensar en un principi. I això ho hem fet gràcies al treball dedicat d’un grup de persones, armades d’il·lusió i honestedat per fer un treball que no sempre és massa agraït ni especialment “divertit”. Però cadascú des de la seva experiència penso que hem arribat a una conclusió compartida:  no hi ha dreceres per aconseguir els nostres objectius, i si bé és cert que ara per ara la CUP ens permet somiar en un demà millor, és només el treball d’hores i hores, sovint des de l’ombra, el que ens permetrà fer que aquest somni es converteixi en realitat.

Per tots els mitjans… contra la MAT!!

Quan n’hi ha que no volen escoltar, quan t’inunda la sensació d’impotència i quan veus que el teu territori està siguent massacrat sense miraments per la dinàmica desarrollista dels dirigents del teu país i pels caps de grans empreses com REE i Endesa, quan aquests actuen com a autèntics tirants que no escolten la veu del poble ni la normativa vigent…tot això et dóna peu a pensar que les normes democràtiques que haurein de caracteritzar la nostra societat ja no tenen pes, i per tant, ells mateixos han obert la veda per utilitzar tots els mitjans contra el projecte de la MAT.

Aquesta passada matinada hi ha hagut una nova acció directa contra la MAT i que jo celebro efusivament. Aquesta acció em dona raons per pensar que aquest  país encara està viu. Tal com anuncia el diari Avui, aquesta passada nit han cremat dues excavadores i dos remolcs a Centelles (Osona). Aquest ja és el 18è acte de sabotatge que es porta a terme.

S’han fet enormes manifestacions, s’han presentat estudis, s’estan engegant iniciatives institucionals de tota mena… però ells continuen anant a la seva, i els d’ERC i IC-V amagant el cap sota l’ala…I que consti que no sóc pas un defensor d’aquest tipus d’estratègia, però encara m’agrada menys que es trepitgi la dignitat humana per uns que s’escuden en un sistema judicial fet a mida del seu gust.

Avui és un dia ple d’optimisme.

Foto: imatge de l’acció que va cremar una grua al mes de juny

Excursió: Parc Natural del Corredor i el Montnegre (El Maresme)

El Maresme era una comarca molt maca fins fa relativament poc, amb extenses zones d’hortes, petits poblets de pescadors i una bonica zona muntanyosa que comprèn l’actual Parc Natural del Corredor i el Montnegre. Avui però, es troba molt castigada pel desenvolupament insostenible i pel fet d’estar tan pròxima al monstre de Barcelona. Tot i això encara conserva alguns racons prou bonics, i amb aquesta ruta en podreu conèixer uns quants.

Amb la ruta que aquí us proposo podreu conèixer la zona del Montnegre, no la del Corredor, dins del Parc Natural, i en gran part coincideix amb les etapes 13 i 14 del GR-92, amb una petita variació al final, ja que enlloc d’acabar a Vallgorguina (també molt recomenable, si aneu amb dos cotxes) vam acabar a Sant Celoni, seguint el GR-5.

L’excursió es fa en dos dies a un ritme tranquil. El primer es fa el tram Tordera-Hortsavinyà, de 13km. La segona etapa va d’Hortasvinyà, passa per Sant Martí de Montnegre i acaba a Sant Celoni (18km). Nosaltres teniem intenció de, un cop arribats a Sant Martí, girar cap a la costa i acabar a Canet de Mar, però per una absurditat vam seguir en direcció Sant Celoni, i quan ens vam adonar de l’error ens va fer mandra tornar enrera. Així doncs, teniu diferents opcions per escollir, ja que a Sant Martí de Montnegre es creuen el GR 5 i el GR 92.

La primera etapa es fa sense complicacions. Són tres hores de res. Es comença a Tordera, i aviat es comença a veure un bonic paisatge de camps i vinyes a la Vall de la Tordera. Tot i que durant una bona estona la ruta transcorre per una pista on hi poden passar cotxes el cert és que la circulació és mínima.

Excursió: El Cap de Creus (Alt Empordà)

El Cap de Creus és únic. Un excursionista experimentat ja em va avisar que es tracta d’un entorn que enganxa molt i que té un munt de possibilitats. I tenia tota la raó. La ruta que us proposo aquí crec que va bé per veure “una mica de tot” i així agafar-li carinyo, doncs el creua d’oesta a est, començant a El port de la Selva i acabant a la punta del Cap de Creus, a l’extrem més oriental de la Península Ibèrica, permetent conèixer el seu paissatge interior (no va reseguint la costa), amb les seves cales, masos, roques volcàniques i, és clar, el monestir de Sant Pere de Rodes.

Foto: fent les primeres passes dins el Parc Natural

Festival (a)phònica, Banyoles 2008

Arriba el bon temps i, ja se sap, els festivals comencen a rebrotar de nou. Fa uns dies us parlava del PopArb, i deia que és el meu festival preferit dels Països Catalans. Em mantinc fidel al que vaig dir, però avui voldria destacar un altre festival que any rera any s’està guanyant la meva admiració per la feina ben feta que fan. Us estic parlant de l’(a)phònica de Banyoles, que tindrà lloc a la capital del Pla de l’Estany del 25 al 29 de juny.

Aquest és un d’aquells festivals que manté un lligam amb un terrtori i una filosofia. M’explico. El Festival té la seva seu a Banyoles, i parteix de la iniciativa i suport local, doncs Banyoles és una ciutat amb una importantíssima activitat musical des de fa una pila d’anys (HHH, Kitsch…). No és com el Rock in Rio, que ara es fa a Lisboa gràcies als talonaris. Esperem que l’(a)phònica continui rebent suficient suport local per continuar sempre a Banyoles. D’altra banda és un d’aquells festivals que no pretén ser el festival més gran del món, i a mi això m’agrada molt, i per tant no competeix amb els dinosaures que tots coneixem. Es tracta d’un festival molt particular, encarat a donar rellevància a la veu dins del que és la música. És a dir, té una identitat propia i diferenciada. Presenten un cartell de qualitat i ben pensat, al marge de les modes i tendències del moment, amb un munt d’activitats paral·leles, que no se pas si tenen una rendibilitat econòmica massa gran, però que mostren l’entrega i el compromís dels organitzadors. Cal destacar també que la major part de concerts són gratuïts, i els que són de pagament tenen preus molt assequibles tinguent en compte l’status dels artistes.

Aquest any el cartell és realment atractiu, amb artistes de molta qualitat, com l’històric i imprescindible Raimon i Pedro Guerra, entre d’altres. També hi haurà espai pel pop més indie, amb un valor segur com Love of Lesbian i els locals i prometedors Praga. Sense oblidar, és clar, la important presència de la música folk (el Botifarra) i de les formacions gironines, com l’infravalorat Eduard Canimas o Ensemble l’Albera.

En definitiva, l’(a)phònica d’engunay es presenta com un espai on podrem aprendre coses noves, evolucionar i posar els nostres referents una mica més enllà del que teniem fins ara. Amb passió, compromís i bones maneres la gent d’Alter Sinèrgies estan construint una cita que cada any és fa més i més ineludible.

I sigui dit de pas, que n’aprenguin els moderns dels Primavera Sound, preocupats per que ja casi hi van més guiris que locals i perquè ja no saben on posar la massa de gent que hi va . Ells representen un model de festival que per mi no té massa sentit. Llarga vida als festivals de poble!!!

Dos enllaços més

Després d’alguns problemes de “novato” amb el wordpress torno a la feina, i ho faig posant dos enllaços de gent que també té el seu bloc a WordPress. No ho havia pensat per això, però aprofito per fer el meu petit homenatge a tota la gent que té el seu bloc aquí, doncs he vist que és una “comunitat” que s’ajuda mutuament quan algú té algun problema tècnic…

En fi, que he decidit anar posant els links poc a poc i explicant el perquè, potser com una reacció a les presses del dia a dia, i a aquella necessitat imperiosa que ens imposen per fer-ho tot ja, bé i ràpid. Primer us vull prsentar en Carlus Jové i després l’Arnau Urgell.

Excursió: La Vall del Llèmena (El Gironès)

La intenció d’explicar les excursions en aquest bloc és per donar a conèixer les rutes. Aquesta vegada això és impossible, més enllà de dir que vam resseguir tota la vall, sortint i arribant a Sant Martí de Llèmena. Aquesta vall queda una mica perduda, just al límit de la comarca del Gironès amb La Garrotxa, i té una extensió de 45 kilòmetres, que vam recórrer en dos dies. Fins fa poc aquesta vall era totalment desconeguda per mi, però darrerament l’he pogut començar a conèixer una mica, i encara em sorprenc de com hi poden haver racons tan macos com aquest en una comarca com el Gironès. Esperem que continuï per molts anys així de maca!

No puc explicar gaire cosa més, doncs la ruta no està indicada ni sobre el terreny ni a cap guia d’excursions. La vam poder fer perquè anàvem acompanyats amb gent que viu a la zona i que l’havien el·laborat a partir de mapes, proves i experiments (gràcies Pablo!)

Tot plegat va ser una molt bona experiència, i més tenint en compte que anava acompanyat d’enginyers forestals, agrònoms, ambientòlegs i fervents defensors del medi ambient i excursionistes experimentats. Això sempre ajuda a aprendre coses de l’entorn i a empapar-se d’aquests valors tan necessaris avui dia. Els dos dies de durada van estar plens d’anècdotes, amb pluja intensa, relliscades en mig del fang, observació de plantes i animals diversos, carn a la brasa per llepar-se els dits, vistes de postal, bonics refugis i ermites, i passant d’adorar el nostre líder (cantant allò de “follow de leader, leader, leader”) a orquestrar un intent de sublevació (cantant “follate al lider, lider, lider”) en moments de crisi i pluja.

Al llarg de la ruta es pot observar el paisatge de diferents comarques, tan de la Garrotxa (magnífiques fagedes no massificades) com del Pla de l’Estany, veient a uns quants kilòmetres més enllà l’Alt Empordà, amb el golf de Roses i l’Albera al fons. Així, els que portaven bones màquines fotogràfiques van fer unes fotos excel·lents (no és el meu cas…), posant-me en un compromís a l’hora d’escollir-ne algunes per penjar en el bloc.

P.D. 1:Per la pròxima sortida prometo donar més indicacions de la ruta. Aquesta vegada és impossible.

P.D. 2: Encara no domino gaire això de penjar fotos i que em quedi ben maco, amb el text ben posat, etc. Per això en poso poques, tot i que n’hi havia un munt que valien la pena. No se perquè el que jo veig a la pantalla des de la que treballo no queda igual que el que es veu al bloc…En tot cas, aquestes dues són d’una salamandra, i una fageda maquíssima de la Garrotxa. Poso aquests links pels que, com jo, no en sabem gaire d’això d’animals i plantes…

Xabier Arzalluz a Girona

“No és un dels nostres, però el trobem a faltar”. Això és el que em va dir un bon amic quan li vaig explicar que aniria a una conferència de Xavier Arzalluz a Girona, i crec que és una bona manera d’expressar el que jo també sento. Certament Arzalluz és un conservador, catòlic, que no qüestiona els principis del sistema establert, i que ha donat cobertura als que torturen i empresonen a l’esquerra abertzale. Però malgrat tot això trobo a faltar les valoracions que sovint deixava anar per televisió, aquells dards ben afilats contra la lògica espanyola.

Malgrat tot això, Arazalluz també ha plantat cara a Madrid, ha estat en el centre del conflicte des de fa molts anys, i això l’ha convertit en un d’aquells homes que encarna la historia en el seu propi cos, un home d’aquells que se sap important, que la gent el mira, que la seva sola presència omple, que te aquell parlar propi dels que han passat pels jesuïtes bascos (com tota la vella guàrdia del PNB i un bon grapat d’intel·lectuals bascos)….

Amb un parlar plàcid però ferm, Arzalluz ens va deleitar el dijous 22 amb una conferència d’una hora de durada on va fer un repàs als països europeus que han sorgit en el últims 20 anys a Europa basant-se en el dret a l’autodeterminació, i com tota la classe política europea, entre ells gent com Felipe Gonzalez i Aznar, han reconegut oficialment sense problema. Va explicar quins serien els propers passos pel Pla Ibarretxe, les raons de la persecució policial-judicial a l’esquerra abertzale més enllà de la falsa excusa del “terrorisme”, i va deixar clar que qui aixequi massa la veu contra Ibarretxe dins del PNB té els dies comptats. Tot això barrejat amb un munt d’anècdotes de la política que es fa als passadissos i als despatxos del congres espanyol. Sí, va ser clar i contundent, com de costum.

S’accepten totes les crítiques que es vulguin contra ell, i no tinc perquè excusar-me per anar a un acte d’un personatge que molts considerem com un traïdor a la causa que diu defensar, però fins hi tot es poden aprendre moltes coses escoltant aquells qui no pensen com un mateix.

Continua el viacrucis de l’aigua

El meu desengany amb els polítics està arribant a uns límits insospitats. Ja sabem com són, però és que últimament estan deixant el llistó molt alt amb el tema de l’aigua.

Ara resulta que en Narcís Piferrer, gerent del Servei d’Aigues de Girona, Salt i Sarrià de Ter, S.A. ha anunciat en una entrevista a Radio Girona que ens els propers mesos el rebut de l’aigua pujarà. La raó? “Al loro…” com deia Laporta… Resulta que actualment el consum d’aigua d’aquests municipis ha baixat als nivells de l’any 1999, tot i que la població ha augmentat amb 25.000 habitants més (…i algunes indústries que no comptabilitzen), i segons en Narcís Piferrer això vol dir que els ingressos del servei d’Aigues han disminuit considerablement mentre que les despeses en personal i manteniment són les mateixes!!! Carai, quina clarividència, quin geni matemàtic que és aquest home!

És ben curiós, doncs el mateix Narcís Piferrer es dedicava a enviar cartes el mes de març de 2008 demanant un estalvi d’aigua la població. Suposo que en aquell moment de treball intens se li deuria passar per alt afegir a la carta quelcom de l’estil de “… però això sí, vagin preparant la cartera perquè de pagar, pagaran igual o més, tan si estalvien aigua com si no…”. Sort que la resposta popular no s’ha fet esperar, i com a mínim la indignació ja s’ha estès a la xarxa, i suposo que el portarà a algun tipus de rectificació o, seguint el seu estil, de mig engany o manipulació.

Una altra cosa que no entenc és: si com que baixa el consum ha de pujar el preu del litre, perquè no van baixar els preus quan el consum era més alt? I com és que el preu dels pisos no baixava quan la demanda era tan alta?… aquí hi ha alguna cosa que falla.

Fa pocs díes l’Ajuntament de Celrà va impulsar la creació d’una comisió oberta a totes les forces polítiques, entitats i ciutadans del poble, per tractar el tema de l’aigua. Primer per començar amb un estudi i analisi de la situació actual, i posteriorment per fer un treball pedagògic per fer un ús racional d’aigua i aplicar noves mesures. La iniciativa és molt bona, i per això la CUP hi estem participant. Ara bé, si aquest estalvi d’aigua ha de portar a pujar les taxes potser que ens ho fem mirar tots plegats.

Aquest país m’encanta!!